 |
|
|
|
|
|
Tastar un vi no és només saber descriure’l, és aprendre a delectar-se a través dels cinc sentits. Una cosa tan senzilla com prendre una copa de vi es pot convertir en tot un ritual, sense necessitat de sortir de casa.
Destapar l’ampolla, servir la copa, agitar-la adequadament per valorar els aromes del vi, observar-ne el color i, lentament, assaborir el vi mentre deixa notar el seu gust,
lliscant per la boca i exhibint tota la seva personalitat...
Fer atenció a aquestes petites coses és el camí per apreciar en la seva veritable essència una bona copa de vi.
|
|
|
La Copa
|
|
|
|
Acondicionar primer la temperatura de l’ampolla i triar la copa adequada són aspectes vitals per a la correcta apreciació del vi.
Recordeu-vos d’utilitzar copes incolores i de triar l’ample de la boca i l’altura adequats.
Els vins joves admeten copes amb poca capacitat, però els vins d’aroma concentrat i complex demanen copes amples per oxigenar-se.
No ompliu més d’un terç de la capacitat de les copes.
|
|
|
El Color
|
|
|
|
El color revela informació valuosa, relacionada principalment amb l’edat del vi.
Si inclineu la copa lleugerament cap endavant —sempre sobre un fons blanc—, podreu apreciar clarament el color del vi,
la intensitat, les tonalitats, la brillantor, la limpidesa
i les llàgrimes que descendeixen per la copa.
La intensitat elevada, a priori, fa preveure un vi més intens o amb cos; a l’inrevés, un vi més lleuger.
Les diferents tonalitats apreciades, que descendeixen gradualment des del
centre cap enfora, indiquen l’edat del vi.
La brillantor transmet
salubritat.
La limpidesa delata la
presència de sediments —pòsit— que, generalment, indica la necessitat de decantar el vi a una gerra de vidre per separar-los, sempre i quan el vi no sigui molt vell, ja que, en aquest cas, podria oxidar-se instantàniament
i de forma irreversible.
La llàgrima que descendeix lentament per la paret de cristall de la copa indica una graduació alcohòlica
elevada, i en el cas dels vins dolços, la càrrega de sucre.
L’evolució del vi negre amb el temps suposa la pèrdua gradual del color, passant pel roig robí teula, abans d’arribar a l’oxidació (color marró).
|
|
|
L’aroma
|
|
|
|
L’aroma és l’aspecte més difícil de valorar, però és el que transmet la veritable personalitat del vi.
A través de l’aroma es poden arribar a definir aspectes relacionats amb el seu origen, amb la varietat de raïm, la zona aproximada d’on prové, l’estil d’elaboració amb què s’ha fet i el tipus de roure, que pot ser americà o francès.
Sense sacsejar
la copa, aprecieu la intensitat i les aromes principals. Després, movent el vi, apareixeran noves aromes més
subtils i delicades,
que n’exhibeixen
la complexitat.
La complexitat, en
termes aromàtics, és la diversitat d’aromes que poden apreciar-se en una copa. És un dels aspectes més valorats en un vi.
Valoreu, distingiu
i separeu principalment les aromes positives
i les olors desagradables.
Diferencieu les diferents sèries aromàtiques que es perceben: fruites, flors, confitures, fruita seca, vegetals, espècies,
herbes, fustes,
balsàmiques (mentolades...), minerals...
També es perceben els defectes més importants:
l’olor de suro és una contaminació que apareix de tant en tant en algunes ampolles en una proporció que pot variar entre un 5% i un 10%, indistintament del tipus de vi que sigui. Es delata per una desagradable olor de cartró mullat, humitat i floridura, que en la majoria de casos eclipsa absolutament tota l’aroma original del vi. Un altre defecte és l’olor de col bullida, que desvirtua la naturalesa aromàtica del vi. El seu origen està associat a problemes durant l’elaboració mentre que ’olor d’humitat, en general, està vinculada
a problemes d’higiene —contaminació bacteriològica o floridures— a les ampolles, dipòsits o bótes on reposa el vi. L’acidesa volàtil o la picadura
s’aprecien quan l’aroma del vi comença a recordar l’olor de vinagre, encara que sigui lleu.
El canvi seqüencial
d’aromes i matisos a la copa, és un factor molt positiu i de gran importància. Ofereix la diversió
i incògnita de poder especular sobre quants matisos exhibirà i durant quant de temps.
L’evolució del vi amb els anys, abans de la seva oxidació, és el desenvolupament d’una gran
complexitat aromàtica, definida com a buquet.
|
|
|
El Sabor
|
|
|
|
Per apreciar correctament el sabor d’un vi,
cal degustar-lo durant uns segons a la boca. D’aquesta manera, es percep l’equilibri o
desequilibri entre els gustos dolç, amarg, àcid
i salat, amb una major o menor sensació de plaer, a més del cos del vi.
El dolç es detecta a
la punta de la llengua i, generalment, és el primer gust que es nota.
L’àcid es nota generalment als laterals de la llengua i sol començar a detectar-se una mica després del dolç, quan
el vi porta uns segons
a la boca.
El salat es percep a la part superior i central de la llengua. Comença a notar-se al final o després d’haver-lo degustat.
Sol coincidir amb vins d’acidesa elevada.
L’amarg es detecta a la part posterior de la llengua, a prop de la gola, i és l’últim a detectar-se.
També s’aprecia si
el vi és insípid, gras, untuós, glicèric, viscós, aquós o agre.
La valoració del cos d’un vi, en el cas dels negres, està associada directament amb el valor d’astringència. L’astringència es percep sensorialment com a sequedat a la boca.
Tots els vins negres tenen més o menys cos, és a dir major o menor valor astringent. En contra del que tradicionalment es té assumit i tret dels vins molt lleugers, els vins joves tenen molt més cos que els vins vells.
L’evolució del vi amb el temps és la pèrdua del seu cos. L’expressió “afinat a l’ampolla” neix d’aquesta evolució i serveix per explicar que un vi amb molt de cos —jove—, ha d’envellir a l’ampolla per reduir el seu valor d’astringència i ser més amable
i suau al paladar.
En el cas dels vins blancs, per falta d’astringència, no s’utilitzen gaire les paraules cos o estructura. Generalment,
es parla d’harmonia
o equilibri entre
les sensacions d’acidesa
i alcohol.
|
|
|
|
|
|
Sabor 
